Construcció del Galliner

Aquesta primavera hem decidit construir un galliner , l’intenció es posar-hi tres gallines ponedores per tal que ens subministrin els ous que habitualment necessitem.

Els espais i temps que disposem son reduïts, es per això que el nostra projecte es basa amb la filosofia agrícola d’en John Seymor (19014 – 2004) escriptor que va dedicar la vida a difondre l’ecologisme i a lluitar contra el consumisme, la industrialització, els organismes genèticament modificats; i va ser el gran defensor de la independència i responsabilitat personal i l’ autosuficiència.

El nostra galliner es d’espai minse, però suficient, transportable, permet portar les gallines a pasturar, avui en un lloc , demà al lloc del costat , no cal netejar-lo i al mateix temps ens manté l’herba retallada i abonada.

Els materials que hem emprat son fustes i estructures reciclades i pensem alimentar les gallines amb les sobres domèstiques, la gespa tallada i farina de blat de moro.

L’Alguer i en Ferran en plena construcció

Deixar testimonis.

En Ferran i en Martí analitzen el document que enterraran

La Carme mostra l’ampolla on hem dipositat el document, juntament amb un diari, unes monedes i diversos fulletons d’informació del Reixac.

La Carme diposita el testimoni



En Martí el sella amb ciment.




Deixar testimonis.

Deixar testimonis és una pràctica que habitualment hem fet durant la rehabilitació del Reixac, es tracte de dipositar a l’interior d’un recipient transparent uns elements d’actualitat, com ara unes monedes de curs legal, un diari actual, unes fotografies de les persones que han participat en el procés de millora o rehabilitació,etc., així com un resum de l’obra que hem fet i a que la volem destinar en aquell moment.

Si no recordo malament hi ha testimonis a la Cort, al Colomar , a la Cabana i al Galliner, alguns més èxplicits que els altres.

Avui hem dipositat l’últim testimoni, en el cobert de la feixa, i el resum que hi hem posat es aquest:

Adequació del cobert de la Feixa, per adaptar-lo a Gite d’Etape

Aquesta obre en principi li diem el Refugi d’Etapa, ja que pretén donar alberg als excursionistes que fan ruta, des de fa un temps hi ha una demanda per dormir de gent que es dedica al senderisme, al peu del Reixac hi passen diverses rutes, el GR1, el Meridià Verd, El PR50, El Camí de l’Abat Oliba , El Camí (sender que uneix tots els països catalans) i finalment està dins la Xarxa de camins Itinerannia.

Han estat algunes vegades que ens han demanat per fer nit, però l’alta ocupació que tenim en aquest moments no hem pogut donar cabuda aquest nou tipus de client.
El nostra Refugi, ha estat concebut copiant i millorant l’oferta que hi ha a França sota el nom de “Gite d’Etape” es tracte d’un lloc on hi ha una cambra per dormir amb sac, un bany on poder dutxar-se, i un menjador cuina on poder preparar el sopar al vespre abans de dormir i l’esmorzar a primera hora del matí per sortir tot seguit per fer la següent etapa del camí.

En aquest espai anteriorment i teníem un cobert amb l’estructura actual, en aquest cobert ja hi havia una barbacoa , uns fogons i una rentadora, era per l’ús dels nostres hostes els dies que amenaçava pluja i volien menjar a l’exterior, pensem que encara es podrà utilitzar, dons els senderistes arriben a ultima hora del dia i surten a primera del matí, durant el dia el refugi estarà disponible.
Tot va venir perquè un serraller local en Joan Moncanut va donar-nos unes portes i finestres amb doble vidre, que hem utilitzat per a fer els tancaments verticals del cobert, a la part inferior hem buidat el marge i ens ha permès fer-hi el dormitori a base d’una tarima de fusta aixecada uns 50 centímetres, així com un bany amb wàter, lavabo, i dutxa, a la part superior hi ha previst deixar-hi la barbacoa, i millorar la cuina, posar-hi taules i cadires per poder-hi menjar, es possible que mes endavant hi posem també algun sistema de calefacció, estufa o llar de foc i aigua calenta.

En el dia d’avui està tot per acabar, l’intenció es poder-ho posar en funcionament el proper estiu.



El Reixac, 28 d’abril de 2009.

Deixar Constància

Aquets petit detall en la instal·lació elèctrica de la cort, ens diu varies coses en primer lloc identifica una data, el 8 de març de 1948, relativa amb molta seguretat al dia que va arribar el corrent elèctric al Reixac, i en segon lloc identifica la persona que va dur a terme aquesta feina, en Valentí Tenas.

Curiosament aquest senyor tenia la botiga de llums a la Plaça Major de St. Joan , en el nº 7, aquest local va quedar en desús quant l’electricista és va jubilar, i el proper llogater d’aquest espai de negoci va ser la Carme que hi va establir en primer lloc una cabina d’estètica, per més endavant obrir-hi també una perruqueria (que avui encara funciona).

Mireu com son les coses... la Carme va traspassar a principis dels 90 , la perruqueria per iniciar l’activitat de turisme rural aquí al Reixac, i com hem dit barem trobar-nos aquest detall que en Valentí Tenas va deixar escrit com a constància del seu pas per aquest lloc, ...sembla dons, que l’hi estem seguint la seva estela, com diuen els creients: que al cel sigui, allà ens tornarem a trobar....

La Botiga de la Plaça

La Carme , es filla de Campdevànol, si li pregunteu a ella us dirà que es de Molinou, al cap i la fi, Molinou era una colònia industrial al terme de Campdevànol, però en qüestió d’orígens si un diu que es fill d’una “colònia”, es perquè te molt bon record don va passar la seva infantesa.

Va venir a St. Joan de les Abadesses l’any 1981, per compartir la seva vida amb mi, va obrir un petit saló de bellesa, al carrer Mestre Andreu. Ella, és esteticista i quiromassatgista, per tal d’atendre millor la seva clientela, l’any 1985 va llogar un local comercial a la plaça major, aquest local anteriorment era una botiga de llums i taller d’electricista, anteriorment havia estat una botiga de productes alimentaris, la gent del poble la coneix per “Can Ballana”

La clientela , reclamava mes atenció i la Carme va decidir ampliar l’activitat amb un servei de perruqueria, va contractar la Maria Sànchez una jove perruquera vinguda de Vic, i també l’Anna Lòpez una bona professional de Sant Joan, totes tres varen treballar juntes fins l’any 1995, quan la Carme va decidir traspassar el negocia a la Maria per fer un tomb radical da l’activitat i obrir el primer establiment de turisme rural en el terme de Sant Joan de les Abadesses, El Reixac.

El Senyor Miquel

Senyor Miquel !

Aquesta era la manera que molta gent de Sant Joan utilitzava per anomenar al meu Pare, avui, desprès de més de trenta anys del seu traspassament encara hi ha persones que parlen de les seves virtuts... l’amabilitat, la professionalitat, la bondat, la discreció, l’atenció als infants, etc...

El Pare (Josep Miquel i Llopart) era botiguer a St. Feliu de Guixols, l’any 1935 juntament amb la Mare (Quimeta Rigau Aguilar) varen venir a Sant Joan de les Abadesses per obrir una botiga d’ultramarins, a la plaça d’en Clavé, en un local conegut a l’època per “Ca L’Aligot”, un tal Cubeles era el propietari d’aquest espai i d’aquí ens ve el sobrenom de Cubeles , mes endavant, el pare va traslladar el negoci a un lloc mes cèntric, al carrer d’en Calvo Sotelo, nº 7, avui conegut com a Carrer Beta Miró, en aquesta casa hi vaig néixer jo, el 14 de octubre de l’any 1951. Vingueren anys millors i va ser necessari ampliar l’establiment , vam deixar la botiga del carrer del raval (nom popular del carrer d’en Calvo Sotelo) als meus oncles en Gaspar Rigau i l’Assumpsió Serrat i nosaltres varem traslladar-nos al passeig del Generalísimo , avui del Comte Guifrè. Allà hi muntà el primer autoservei de St. Joan, amb l’ajuda del meu germà Lluís, que es feria càrrec del negoci l’any en que es va jubilar el Pare.

Gonzalo Sanguinetti

Tots els membres del Reixac a la galeria Silvia Sennacheribbo de Barcelona, assistint a la inauguració d’una exposició de fotos de Gonzalo Sanguinetti

Gonzalo Sanguinetti

Molts han set els fotògrafs que s’han fixat amb el Reixac per fer reportatges destinats a revistes de viatges, de decoració, d’interiorisme, de descoberta, etc. Gonzalo hi ha sabut captar amb molta naturalitat l’ambient que nosaltres amb volgut donar a la nostra casa.

Gonzalo Sanguinetti combina la seva feina de freelance amb la fotografia artística, si voleu conèixer la seva obra podeu entrar al seu bloc

En la mateixa galeria, podeu veure en el centre de la foto entre d’altres , per la dreta: en Gonzalo , la seva mare, en Ferran i la Carme.

aquí podeu veure una bona mostra de la capacitat artística de Sanguinetti