“Vull ser Picola... quant sigui gran”.
De la infantesa recordo que en Josep Picola
tenia la seva llibreria davant per davant de la botiga de casa meva, en aquella
època sempre érem al carrer jugant amb els amics del barri, la Fina la filla
petita d’en Picola era una de les habituals, jugar al carrer amb els companys era
entrar i sortir de totes les cases, sobre tot si el joc era amagar-se. Recordo que
la primera vegada que vaig entrar a la rerabotiga de la llibreria me`l vaig
trobar davant d’un cavallet feia un retrat, allò em va impressionar, sempre he
admirat la gent capaç de fer coses no habituals, en definitiva estava davant
d’un artista que plasmava el seu talent en una tela, jo crec que aquell moment
jo vaig pensar: “Vull ser Picola... quant sigui gran”.
“ De gran també he volgut ser Picola...”.
De la Joventut recordo que en Picola era
l’il·lustrat, la persona que sabia coses, que explicava histories, que ens
descobria el nostre passat i que era la persona que donava la benvinguda als
forasters , tenia cura de l’oficina d’informació, aquella tasca que feia altruista
ment i amb una gran convicció va ser l’iniciï del que ara es la constatació que
Sant Joan comença a viure dels forasters. M’agradava sentir-lo a parlar
amenitzava la historia intercalant petits poemes que feien la dissertació molt convincent, alguna vegada l’havia sentit transmetent als turistes les virtuts de Sant Joan, et
feien submergir-te en el passat i et creava un doble interès; saber més i
conèixer els espais de l’historia que explicava. I en aquell moment va
despertar en mi aquesta inquietud de transmetre coneixements, “ de
gran també he volgut ser Picola...”.
“I ara sé, que, ser Picola...és molt difícil”.
Ja en la maduresa, vaig tractar en Picola en
converses més profundes, les seves conviccions catalanistes i democràtiques
eren la base de les nostres xerrades, puc dir que era un home bo, una persona
de pau, no l’hi agradaven els enfrontaments entre les persones per raons de
ideologies, sempre era conciliador, per les accions dels que jo
no compartia, ell tenia sempre un raonament
i t’aconsellava sempre la comprensió en els fets dels altres, els seus
poemes que els recitava de memòria eren els arguments que utilitzava per convèncer. “i ara sé, que, ser Picola...és molt difícil”.
Ferran Miquel
