El cantautor Cesk Freixas conversa amb l'Alguer Miquel dels Txarango en una entrega de la secció "El País sota els teus peus" de Nació Digital
Un alguer és un lloc on hi creixen plantes marines. L'Alguer, ja se sap, també és una ciutat del nord-oest de l'illa de Sardenya. El que potser costa més de trobar és que, segons l'Institut d'Estadística de Catalunya, l'herbassar o la ciutat han donat el nom a un total de 23 persones a tot el Principat. Vuit d'elles nascudes entre el 1980 i el 1989; quatre, entre el 1990 i el 1999; i onze, entre el 2000 i el 2009. No hi ha més dades, de moment. El nostre Alguer, això sí que ho sabem, és un dels vuit que va néixer a la dècada dels vuitanta.
La cançó: "Nits amb Txarango", de Txarango.
Alguer i Txarango, noms amb una certa èpica, i especials en la seva fonètica. Què hi ha? Un grup de música de la comarca del Ripollès, Txarango, i el seu cantant, l'Alguer, de Sant Joan de les Abadesses. Primer de tot, em pertoca resoldre un dubte que potser comparteixo amb els qui llegiu aquestes línies: què carai és això de Txarango? “Ve del charango, un instrument de corda tradicional dels Andes. Fa uns 5 o 6 anys en va caure un a les mans del guitarrista del grup. Com que és petit, sempre el portàvem amb nosaltres, en una època que tocàvem molt al carrer”. Molt bé. Primera ronda superada.
Escolta, Alguer, Sant Joan de les Abadesses queda molt lluny de tot, no? “Està tant lluny que ja torna a estar a prop”. D'acord, però no sé si ho he entès. “La gent de ciutat hi ve a l'estiu i a l'hivern, a buscar la fresca, i a buscar la neu”. I d'això en deu tenir la culpa la seducció d'un territori que s'ha forjat als peus dels Pirineus. Tot i així, el Ripollès, com totes les que queden lluny de l'àrea metropolitana, és una comarca amb risc de despoblament, d'un èxode rural lent i dolorós. “Els joves ripollesos que volen estudiar a la universitat, en comptes d’anar i venir cada dia, es veuen obligats a baixar a viure a la capital, així que la majoria hi viuen entre setmana”.
Els santjoanins hi aneu gaire, a Ripoll? “Sí, el fet que els pobles no estiguin gaire lluny entre ells, fa que la vida no sigui gens aïllada”. I com que administrativament formeu part de la província de Girona, i el riu que neix una mica més amunt, el Ter, també passa per la ciutat dels ponts, em veig una mica obligat a preguntar-te si hi aneu a fer alguna cosa, allà: “Crec que Olot i Vic cobreixen més la necessitat de ciutat propera”. Així doncs, la relació amb Girona podríem dir que és més institucional que no pas social. No passa res, Alguer. Girona és molt maca, però Olot i Vic també tenen el seu encant.
Sant Joan de les Abadesses té una mica més de 3.500 habitants, un alcalde del PSC i 36 col·lectius que li donen una vida associativa exemplar i admirable. “No sabria dir-te què és el que més m’agrada de Sant Joan. És l’escenari i el paisatge dels meus primers anys de vida. És el nen que duc a dins”. I m'etziba una frase que m'encongeix, senzilla i sincera, dita amb la veritat de qui ho ha viscut: “Crec que els nens de poble tenim molta sort”. Li pregunto si hi ha alguna cosa que no li faci el pes: “Suposo que les coses que no m’agraden de Sant Joan són les coses que no m’agraden d’enlloc”.
Si mai hi torno, sé que a Ca la Nati s'hi troba molta gent, els dies d'entre setmana, i també els dissabtes i diumenges. Amb un trosset de sort, hi podrem veure concerts en directe, que m'han comentat que, de tant en tant, s'hi acosta algun grup a fer-hi una mica d'actuació. Però escolta, Alguer, quina mena de nits hi ha a Sant Joan? “Sobretot durant els mesos d’estiu, la gent segueix les festes de poble en poble. Sempre som els mateixos, els que ens trobem a tot arreu!”. I si hi busco tranquil·litat? “Si surts a passejar i no vols trobar ningú, és fàcil aconseguir-ho”. Va bé saber-ho. I això de la tranquil·litat us ho ensenyen a l'escola? “Els valors propis d’aquesta zona rural ja te’ls aporta l’entorn”.
Sant Joan també té una població molt envellida. I es veu que la gent més gran té la seu del casal de jubilats i pensionistes al Palmàs: “L’ajuntament ha convertit aquest espai públic en un centre social per a diferents col·lectius del poble”. Una de les dades importants d'aquesta població està relacionada, precisament, amb el Palmàs, que és la casa pairal on va néixer Jaume Nunó, compositor de la música de l’himne nacional mexicà. “Cada any, quan Mèxic celebra la festa de la independència, molts dels mexicans residents al nostre país vénen a Sant Joan i es transforma, per un dia, en un poble mexicà”. Curiós, certament.
Resulta que la Festa Major d'aquest municipi del Ripollès es viu el segon diumenge de setembre, i que la plaça Major es converteix en la seva millor sala de concerts. Per allò de tenir una celebració ben animada i variada, a Sant Joan de les Abadesses s'hi fa teatre. Però no un teatre qualsevol. A Sant Joan hi ha el SAT, que és el grup de teatre del poble, “però que no té res a envejar a moltes companyies professionals”. El curs passat, per exemple, el SAT va arribar a la xifra rècord de més de 70 alumnes d'entre 6 i 17 anys. Des de fa molts anys, el grup de teatre interpreta cada estiu una adaptació del Mite del Comte Arnau, a partir del poema de Joan Maragall. En aquest enllaç podeu veure algunes fotografies de la representació d'enguany.
Com que el món de la bohèmia acostuma a acabar tard, necessito que m'indiquis algun lloc on poder descansar, Alguer. “És molt recomanable el turisme rural”. Per algun motiu en concret? “És una bona manera d’acostar-se al món de la nostra pagesia, o senzillament de trobar tranquil·litat”. Perfecte, crec que és el que buscava. “El Reixac és una casa a pocs quilòmetres del poble, situada en un entorn privilegiat que manté tot l’encant de les cases de pagès típiques de la nostra comarca”. Ja ho sabeu: un bon lloc per caminar i fer senderisme, per endinsar-se en unes muntanyes plenes de llegendes. “Amb una mica de mala sort, alguna nit, et pots trobar el Comte Arnau, que corre condemnat a vagar per sempre”. Ho tindré en compte.
Abans de marxar, però, l'Alguer em prepara un bon remenat de bolets. Tot i que ja ha començat la temporada i diuen que no se'n troben gaires, a Sant Joan hi ha algun racó que sempre se n'hi fan. Per acompanyar-ho, treu de l'armari una ampolla de vidre clar, un parell de gots i uns quants glaçons. Diu que la ratafia casolana és una de les begudes típiques de la zona. Doncs això, cap a dins i avall, que els vespres de Sant Joan comencen a ser freds. Les nits, ho deuen ser més. I no sé si aquesta nit juga l'Abadessenc, que és el club de futbol del poble i es veu que té molts seguidors. El que sí que sé és que l'Abadessenc té himne. I encara que s'hi esforci, diu que la mala memòria no l'ajuda a cantar-lo. “Si vols, i fos realment important, et puc buscar la lletra de l’himne”. No pateixis, Alguer, només era una curiositat.
Me'n vaig amb una última pregunta. I me n'emporto una resposta genial. Què t'ha aportat Sant Joan de les Abadesses? “En la música i en la vida m’ha aportat una cosa fonamental. Potser la més essencial perquè una persona pugui desenvolupar-se al llarg dels anys amb alegria, i amb la inquietud de qui sempre vol aprendre: una infantesa feliç”.
